Amb el suggerent títol ‘Colors al romànic’ el suplement Lectura del diari Segre publica aquest diumenge un reportatge de l’escriptor Vidal Vidal sobre les pintures murals que es troben a l’interior de Santa Maria de Palau, que es poden veure després d’haver estat recentment restaurades. Reproduïm l’article íntegre, tot agraint al Vidal Vidal la visita, i la passió pel patrimoni i pel nostre territori.

Vidal Vidal - Lectura SEGREColors al romànic

Des d’aquesta passada tardor, ja es poden anar a veure les pintures murals de Santa Maria de Palau, tot just acabades de restaurar. L’interessant conjunt pictòric, contingut sobretot a la cavitat de l’absis central i els seus marges, abasta des d’uns vestigis romànics fins als frescos executats als seu damunt durant el segle XVII, d’un estil renaixentista tardà o barroc matiner, no gaire comú a Catalunya, senzill i popular, de factura elemental i iconografia fàcilment comprensible.

Tot aquest tresor cromàtic s’havia anat degradant, i corria fins dos anys enrere un greu perill de desaparèixer. Gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament de la Baronia de Rialb, en l’extens terme del qual es troba l’esmentada església romànica, -juntament amb una vintena més, de diversos volums i mèrit artístic, un dels municipis catalans amb un patrimoni d’aquest orde més important, o com a mínim nombrós-, s’ha procedit a una intervenció decisiva per revertir el procés de deteriorament, que ha permès, de retruc, descobrir fins a tres capes o estrats sobreposats de decoració colorista als murs interiors del temple.

Santa Maria de Palau s’aixeca quasi al costat de la carretera que va de Ponts a Tremp pel coll de Comiols, a uns quinze quilòmetres de la primera vila, fent una mica el paper de capital d’una colla dispersa de masies. Aquest minúscul nucli rural aïllat el completen alguna casa de pagès, i els edificis que havien acollit l’antiga escola i la rectoria. Es tracta d’un monument molt fotogènic, sobretot observat des de darrere, amb el triple absis d’arcuacions llombardes i finestretes alçant-se vora un petit cementiri estès sobre una espona de pedra i un xiprer que no gasta gaire salut, però que encara para dret (l’últim cop que l’havia descrit, aquí mateix, al setembre de 2009, em va semblar ja “tan acabat com els difunts que reposen prop de les seves arrels”).

De façana sòbria, que es projecta amunt en una doble espadanya descentrada, amb un dels ulls ocupats per una bomba de guerra reconvertida en campana, s’hi entra per una porteta entre contraforts, sempre que s’hagi passat abans a buscar la clau per l’Oficina de Turisme, a l’antic monestir de Gualter (973 460 234).

Vidal Vidal, diari Segre, febrer de 2020